Sola
Hi ha una orfenesa en la pell, quan no és tocada. Hi ha una fam de frec de dits , palmells, galtes, malucs, ventres, , sexes. No hi ha res que em calmi aquesta gana : ni l’abraçada de l’amic, ni el contacte d’una kizomba ballada molt estreta, ni les onades envestint-me el cos. Hi ha una carència, inconfessable. I el que no em confesso, em fa de timó. No me n’adono i de sobte ja hi sóc, dins una mar fosca d’un fosc safir, ofegada en simulacre d’afecte, que malbarata somnis, esclafa lucideses i cristal·litza en gel que talla. Hi ha una fam de mirada sobre meu amb desig, fascinació, tendresa, sentint la força de dues pupil·les xuclant-me tota. Si no em miren així, on és la deessa que sóc ? Hi ha el cos que no es desferma en tot l’esplendor Perquè no ni ha una altre que m’acompanyi en un deixar-me anar En una amalgama sense fronteres entre el jo i el tu. I quan estiro la mà no trobo ningú palpable, aferrable. No hi ha imant , ni marea, ni vertigen que m’atansi a un altr